Sortir a buscar l’èxit a Londres

31 May

La Sílvia Ayguadé fa els seus primers passos com a directora de teatre a Londres.

El febrer passat va ser una dels nou escollits per participar en un curs de novells directors de la companyia anglesa Stone Crabs. Un mes després, ja va dirigir la seva primera obra, El verí del teatre, de Rodolf Sirera. Després de penjar el cartell d’entrades exhaurides, ara ja té molts altres projectes en ment.

La Sílvia és una gran admiradora de la dramatúrgia catalana, i pretén treure de l’anonimat grans peces d’aquí. Així, el seu propòsit és intentar fer-se un lloc enaquest panorama mostrant a la societat anglesa obres teatrals catalanes. Moltes d’elles representades aquí fa molt de temps, però exportades arreu d’Europa.

Té clar que per ara no tornarà a Catalunya ja que a Londres, els directors de teatre són molt més valorats que els actors. Vol aprofitar aquest context però sense oblidar la seva terra natal. Ja encaminada en dirigir la seva segona obra, ens explica quins atributs creu que ha de tenir un director de teatre.

El futur del Teatre Nacional de Catalunya

31 May

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) busca un nou director. Opten al lloc 16 candidats però, només un serà escollit. Entre ells, rostres molt coneguts com Joan Ollé, Xavier Albertí , Oriol Broggi, Carme Portaceli i Josep Maria Mestres, són els que tenen més possibilitats de substituir a l’actual director Sergi Belbel.


Txèkhov és el millor

30 May

Sílvia Juncà, 23 anys. Guionista i estudiant de l’Obrador de la Sala Beckett.

La Sílvia necessita llegir. Necessita explicar històries. Potser per això va estudiar guió cinematogràfic tot i saber que per sobre de tot i de tothom salvaria la literatura. Té 24 anys però ha respirat teatre des de petita. La Sílvia s’ha criat envoltada de quadres, ballarines i actors. I llibres, sobretot llibres. Ara estudia a l’Obrador de la Sala Beckett i passa més hores al teatre que a casa seva. I qui millor que algú que va al teatre com a espectadora i com a dramaturga per preguntar-li qui són els millors del nostre teatre.

Cyrano de Bergerac: Més enllà del nas

29 May

La foscor. Un últim vers. El darrer. I l’olor de sorra, de llàgrimes, de riures amagats. Al mig, un home. És Cyrano de Bergerac; és Pere Arquillué. La darrera producció d’ Oriol Broggi ha traspassat fronteres. I ho ha fet sent Fidel a l’obra d’Edmond Rostand que tots coneixem. Ja no perquè sigui fidel al text,-que ho és-, sinó perquè és fidel a la naturalesa de l’obra.
Abans que les portes de la Biblioteca de Catalunya s’obrissin, la gent només parlava de la Copa del Rei. Però quan entres a dins i veus l’espai, les parets, les cadires de fusta i l’olor de sorra, de seguida te n’oblides. Oblides Barcelona, la Copa i fins i tot Messi. Ahir divendres, era el tercer dia que es representava Cyrano de Bergerac, dirigida per Oriol Broggi i produïda per La Perla 29.
Pere Arquillué es posa a la pell,- i en el nas-, d’un dels personatges més fascinants de la literatura. Valent, àgil en la batalla i en el vers, intel·ligent, agosarat. Cyrano és un personatge total que juga amb les nostres emocions. Que ens fa riure i ens fa plorar. La resta del repartiment també se’n surt prou bé, però és Arquillué qui ens deixa clavats a la butaca.
De la mateixa manera que Rosaura veu més enllà de la bellesa de Cristià, els espectadors assistim a la transformació de Pere Arquillué. Més que el postís del nas, és la força amb què encarna el personatge. L’actor ha absorbit el text de tal manera que al llarg de gairebé tres hores Arquillué és Cyrano i Cyrano és Arquillué.
Una de les característiques del teatre de Broggi sol ser la nuesa de l’escenari. Una escenografia sòbria i austera que fa treballar la imaginació. Curiosament, Cyrano de Bergerac, Incendis i Luces de Bohemia tenen un element en comú. La sorra. La connexió amb la naturalesa. La de l’home i la de l’obra.
L’Oriol sempre diu que el teatre no és només dels actors. Que el teatre el fem entre tots. Al principi de la representació, els espectadors som a la vegada públic del teatre que es representa. Una mostra de metateatre que ens indica la maduresa del que s’està fent als escenaris del nostre país.
Ahir a la nit ens vam transportar a la França del segle XIX i res ens en podia allunyar. Ni el vers,-del que pràcticament t’oblides-, ni els gols del Barça ni la dona del públic que es va desmaiar i va provocar que s’aturés la funció. La força de Cyrano, i la força d’Arquillué, ens mantenen asseguts sense poder dir res. I malgrat que precipiten el final amb un desenllaç el·líptic, quan acaba només vols aplaudir fins que et facin mal les mans.
Una de les coses que més em va sorprendre d’Incendis és que el públic es va aixecar de les butaques per aplaudir. Ahir, a la Biblioteca de Catalunya; a la França d’Edmond Rostand, també ho vam fer. Amb les cames que ens tremolaven ens vam posar dempeus. Agraïts que Broggi ens recordés, un cop més, què és el teatre.

L’excitant “Habitació blava”

24 May
Nuesa. Sí, en un teatre com el Romea s’han atrevit a mostrar realment i sense tabús les relacions entre persones. El responsable, en David Selvas, qui alhora és un dels quatre protagonistes i també ha perdut tota la vergonya escènica (si és que en tenia). La veritat és que en el seu cas sobta i més quan està compaginant aquest paper amb el de fill seriós a la telenovel·la La Riera que s’emet diàriament a TV3.
Quatre personatges que es van coneixent els uns als altres (a fons) però canviant de paper a cada escena. A en David l’acompanya en Nao Albet, la Maria Rodríguez i la Àurea Márquez. Amb un inici espectacular que ja sobta a l’espectador, aquesta obra és una gran reflexió sobre les relacions interpersonals i tots els estereotips que hi giren entorn.

Els protagonistes de “L’habitació blava”. Foto: Teatre Romea

“La ronda”, el títol original del llibre de Arthur Schnitzler, va ser adaptada teatralment per David Hare i ja va triomfar al 1998 amb la seva estrena a Londres amb una jove Nicole Kidman. Tot i així, en aquelles primeres representacions no es mostraven tan explícitament les escenes de sexe i en cap cas ningú sortia despullat.
David Selvas ha volgut treure el vel dels ulls al públic perquè vegin en primera persona la societat que ens envolta. Els prejudicis i enganys que duen a la infelicitat de molts sense que se n’adonin. Múltiples perfils que van passant per una única habitació on ocorre l’acció i amb uns diàlegs que faran que en més d’una ocasió t’hi identifiquis.

Una de les millors escenes de l’obra. Foto: Teatre Romea

Una obra mestra que si algú la rebutja pel simple fet de no voler enfrontar-se a la qüotidianitat i a la realitat, farà mal fet ja que obres d’aquestes són necessàries per mirar més sovint al seu voltant.

Està programada fins fins el 10 de juny. Aquí us deixo el tràiler

Gamberro i autèntic

2 May

Rigola l'any 2001 a Suzuki I & II. Rehearsal. Fotografia extreta del Facebook d'Àlex Rigola.

Àlex Rigola és irreverent i trencador amb un punt de clàssic. Totes les seves obres tenen algun element que trenca els esquemes. Personatges de Shakespeare a la barra d’un bar consumint cocaïna o cabres enmig de l’escenari. L’actual director de la secció de teatre de la Bienal de Venècia i exdirector del Teatre Lliure, va néixer a Barcelona l’any 1969 i està llicenciat en interpretació per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre. La seva trajectòria en el món del teatre va començar al 1996 amb l’adaptació de Camí de Wolokolamsk (I) de Heiner Müller, que es va estrenar al Teatre Artenbrut on feien un homenatge d’aquest autor.

Abans, però, havia col·laborat amb el dramaturg Joan Ollé com a ajudant de direcció en obres com Por los pueblos de Peter Handke o Así que pasen cinco años de Lorca. Després de diverses obres estrenades al Festival Sitges Teatre Internacional, com El procés de Franz Kafka o La màquina d’aigua de David Mamet, el 2001 va estrenar Titus Andrònic. Aquesta adaptació de Shakespeare al Teatre Lliure li va valdre el premi Butaca al millor director de teatre i al millor muntatge.

L’any 2003, i amb només 33 anys,  és nomenat director del Teatre Lliure. El passat estiu 2011 va deixar el càrrec amb l’obra de comiat The End, un narcowestern teatral.

Aquest any ha estrenat Coriolà de William Shakespeare.

Cronologia de la seva trajectòria teatral.

Aída Pallarès 2 de maig, 9h

El romanticisme a la vida real de Àngel Guimerà

1 May

Àngel Guimerà. Foto escola Àngel Guimerà (Vendrell)

Guimerà va ser dramaturg, polític i poeta en llengua catalana.

La seva extensa obra teatral, reconeguda per unir romanticisme amb els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o també conegut com el ‘ressorgiment’ de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Una llarga historia com escriptor d’obres reconegudes algunes d’elles de forma internacional. És un dels autors més prolífics i importants del teatre català de tots els temps.