Tag Archives: Pere Arquillué

Cyrano de Bergerac: Més enllà del nas

29 May

La foscor. Un últim vers. El darrer. I l’olor de sorra, de llàgrimes, de riures amagats. Al mig, un home. És Cyrano de Bergerac; és Pere Arquillué. La darrera producció d’ Oriol Broggi ha traspassat fronteres. I ho ha fet sent Fidel a l’obra d’Edmond Rostand que tots coneixem. Ja no perquè sigui fidel al text,-que ho és-, sinó perquè és fidel a la naturalesa de l’obra.
Abans que les portes de la Biblioteca de Catalunya s’obrissin, la gent només parlava de la Copa del Rei. Però quan entres a dins i veus l’espai, les parets, les cadires de fusta i l’olor de sorra, de seguida te n’oblides. Oblides Barcelona, la Copa i fins i tot Messi. Ahir divendres, era el tercer dia que es representava Cyrano de Bergerac, dirigida per Oriol Broggi i produïda per La Perla 29.
Pere Arquillué es posa a la pell,- i en el nas-, d’un dels personatges més fascinants de la literatura. Valent, àgil en la batalla i en el vers, intel·ligent, agosarat. Cyrano és un personatge total que juga amb les nostres emocions. Que ens fa riure i ens fa plorar. La resta del repartiment també se’n surt prou bé, però és Arquillué qui ens deixa clavats a la butaca.
De la mateixa manera que Rosaura veu més enllà de la bellesa de Cristià, els espectadors assistim a la transformació de Pere Arquillué. Més que el postís del nas, és la força amb què encarna el personatge. L’actor ha absorbit el text de tal manera que al llarg de gairebé tres hores Arquillué és Cyrano i Cyrano és Arquillué.
Una de les característiques del teatre de Broggi sol ser la nuesa de l’escenari. Una escenografia sòbria i austera que fa treballar la imaginació. Curiosament, Cyrano de Bergerac, Incendis i Luces de Bohemia tenen un element en comú. La sorra. La connexió amb la naturalesa. La de l’home i la de l’obra.
L’Oriol sempre diu que el teatre no és només dels actors. Que el teatre el fem entre tots. Al principi de la representació, els espectadors som a la vegada públic del teatre que es representa. Una mostra de metateatre que ens indica la maduresa del que s’està fent als escenaris del nostre país.
Ahir a la nit ens vam transportar a la França del segle XIX i res ens en podia allunyar. Ni el vers,-del que pràcticament t’oblides-, ni els gols del Barça ni la dona del públic que es va desmaiar i va provocar que s’aturés la funció. La força de Cyrano, i la força d’Arquillué, ens mantenen asseguts sense poder dir res. I malgrat que precipiten el final amb un desenllaç el·líptic, quan acaba només vols aplaudir fins que et facin mal les mans.
Una de les coses que més em va sorprendre d’Incendis és que el públic es va aixecar de les butaques per aplaudir. Ahir, a la Biblioteca de Catalunya; a la França d’Edmond Rostand, també ho vam fer. Amb les cames que ens tremolaven ens vam posar dempeus. Agraïts que Broggi ens recordés, un cop més, què és el teatre.

Anuncios

Comença l’espectacle

17 Abr
Des de principis d’aquest segle estem gaudint a Catalunya d’un nou teatre català. Un teatre més enllà de Benet i Jornet i que en part és herència del de Fabià Puigserver. Un teatre que beu de fora i que sovint mescla la vanguàrdia més absoluta i demostren la vigència de clàssics com Shakespeare o Txèkhov. Sovint són obres singulars, influenciades pel cinema i la música pop. Cançons de David Bowie o elements audiovisuals que faciliten la narració.
Aquest és un teatre que no només entreteté sinó que et fa reflexionar sobre la pròpia condició de l’ésser humà. Espais com el Lliure, el Romea o la Sala Beckettque creuen en la dramatúrgia i donen suport a artistes emergents. La majoria d’obres busquen un públic que recerqui el plaer intel·lectual i no només l’entreteniment.
Representacions  com Coriolà, d‘Àlex Rigola, que es limiten a una línia argumental senzilla i que busquen despertar el subconscient de l’espectador. Dramatúrgies com La Ciutat que et mantenen en alerta durant tot el desenvolupament per poder lligar caps al final. La força dels personatges marquen el camí, cares televisives en algunes ocasions i actors novells en altres. Actors com Joan Carreras, Pere Arquillué o Cristina Genebat cada vegada més lligats a aquest nou teatre català.
Un teatre per descobrir, per submergir-te i captar la seva essència. El significat no és fàcil de trobar, però un cop aconseguit, t’adones que el camí ha valgut molt la pena. Cada obra conté un rerefons que es converteix en lliçó i reflexió sobre la vida mateixa.
No és riure fàcil, és humor intel·ligent. No és un drama, són situacions intenses.
Tot això forma un teatre més independent i de qualitat.

Benvinguts al Teatre del segle XXI.